Tant

1 Desembre 2011

Mai no he tingut clar quan és “tan” i quan és “tant”.

Sí, faig el que fem tots els catalans de més avall de la ratlla i tradueixo el castellà “tan” pel català “tan” i el castellà “tanto” per “tant” amb el problema habitual de les expressions intraduïbles com “i tant” o “tant se val”. Suposo que la intuïció ens mena cap a “tant” en tots dos casos perquè mon àvia recordo que acostumava a traduir ambdues expressions per “y tanto” i “tanto se vale”, seguides d’un hilarant “oiga”.

També cal dir que gramaticalment hi han unes regles prou clares. Clares i copiades literalment del castellà.

Fins i tot en Pla Nualart en va escriure un Català a la terrasseta (1), on explicava molt bé tot això que dic.

Però no n’acavava d’estar convençut, jo. Sí que la conclusió a què arribava en Pla era molt clara però el camí seguit no em feia el pes.

M’explico. En castellà diferencien clarament l’ús de “tan” i de “tanto” però, si mirem les definicions, el primer que veiem és que afirma el DRAE (2) que “tan” és un apòcope de “tanto” i, per tant com a sinònim que és, les definicions són un extracte de les de “tanto”, exactament igual com passa amb el català, excepte que el DIEC no afirma que “tan” sigui un apòcope de “tant” perquè en català és impossible ja que només es perd una lletra i no una síl·laba.

Per a acabar d’embolicar la troca, l’Alcover (3) ens informa que “tan” ve del llatí “tam” i que, si mai s’ha escrit amb -t, és per confusión amb l’adjectiu, pronom i adverbi “tant”, que al seu torn fa derivar del llatí “tantum”. En resum, el castellà “tan” és un escurçament del “tanto”, derivat de “tantum”, però el català “tan” ve del llatí “tam”, que si l’escrivim “tant” és per influència del “tant” que també ve de “tantum”.

Això em va fer donar voltes a un altre apòcope castellà molt usat: “san” per “santo”. En aquest cas, l’apòcope recull també només part dels significats de l’original i també no n’és un substitut adequat sempre. No parlarem mai en castellà de “terreno san” ni esperarem tot el “san día”.

Aleshores, no serà que en català l’adverbi “tant” és sempre “tant” i aquest “tan” no és més que una còpia d’una característica del castellà? Tal com passa amb “sant”, que en castellà és “santo” i “san”, suposo que el català “tant” bé podria ser equivalent al castellà “tanto” i “tan”, i doncs, no té sentit diferenciar-hi les formes “tan” i “tant”.

A més, el “tan” castellà només apocopa el masculí “tanto” i no “tanta”, exactament com passa amb el “san” respecte de “santo” i “santa”, fins al punt que arribo a pensar que “tan” i “san” potser són influència del català o l’occità cap al castellà.

Doncs tant per tant, adverbis grossos i des d’ara escriuré “tant bonic” i “tant content”… en aquest bloc. Fora d’aquí continuaré acceptant el jou de la norma.

(1) AVUI
(2) DRAE
(3) DCVB

Democràcia

17 Novembre 2011

Avui m’encigalaré una mica. Concretament amb el concepte de democràcia.

Generalment es diu que és el millor sistema de govern. O aquella collonada de “sistema menys dolent de govern”.

Doncs no, no hi estic d’acord ni en que sigui el millor, ni en que sigui el menys dolent, ja que he arribat a la conclusió de què és només un dels molts sistemes de govern. Ni millor ni pitjor, senzillament un més.

I quin és el millor sistema de govern? Perquè és molt bonic això de “épater les bourgeois” com un indignat qualsevol però cal aportar també una visió positiva i mullar-se, fer una proposta i donar la cara. Vaja, opinar i defensar l’opinió.

Segons em sembla, el tema no és quin és el millor sistema de govern sinó quin és el millor model de societat i considero que la millor societat és la societat justa.

A pams. Els sers humans som uns homínids socials com els goril·les i els ximpanzés (els orangutans són els únics homínids no socials) que, en situació no sedentària, ens agrupem naturalment en famílies àmplies d’uns trenta individus. Això ho tenen estudiat els antropòlegs i aporten aquesta xifra atès que un grup menys nombrós té problemes de supervivència i més nombrós té problemes de manutenció i logística.

Però això canvia quan ens fem sedentaris, agricultors i ramaders, ja que aleshores la família àmplia, com més nombrosa és, més viable, rica, segura i innovadora és. Una agrupació de milers d’individus, facilita l’especialització, la concentració d’habilitats i la transmissió de coneixements; allò que coneixem per tecnologia, vaja. Així neixen les ciutats i la civilització.

Però aquestes agrupacions ja no poden ser regides de la mateixa manera que una família àmplia de trenta individus. Per una banda, l’individu passa de ser una entitat singular a part d’una massa i raonem diferent. Les inhibicions que funcionen instintivament en un grup reduït, desapareixen molt fàcilment en grups de grans dimensions. Per una altra, hem de tenir en compte que la multitud no és el nostre hàbitat natural i tenim tendència a estressar-nos. Això porta a esclats de violència més o menys greus i més o menys generals.

En tot cas, aquesta contranaturalitat és difícil de manegar i cal tenir mecanismes que eliminin el màxim possible d’estrès social.

El primer és allò tan bonic i tan oblidat de la urbanitat: pensar en els altres perquè estiguin còmodes, abans que en nosaltres mateixos. Sí, la urbanitat no és dir “bon dia” o deixar passar les senyores (perquè si et trobes una feminista radical igual et fot una plantofada, amb tota la raó) sinó estar atent a les necessitats de l’altre.

I l’altre mecanisme és la justícia: assegurar que qui la fa la paga i que si no has fet res, no has de témer res. Fixeu-vos que una criatura petita, tant aviat com comença a tenir consciència de l’entorn, comença a valorar les actuacions dels altres amb un “això no és just” i a justificar les actuacions pròpies amb un “jo no he fet res o no he sigut o no ho volia fer”. Clar, el pas immediatament posterior, quan veu que això funciona, és aprendre a mentir i, alguns, perfeccionar-ne la tècnica al llarg de la vida.

Però precisament aquestes tres característiques de la societat humana (càstig, responsabilitat, veritat) són la base de la seva continuïtat i supervivència.

Per tant, una societat estable, pròspera i feliç és aquella que garanteix que l’actitud antisocial és castigada, que la innocència és respectada i que té prou mecanismes com per a esquivar la mentida. I això és la definició d’una societat justa; no la d’una societat democràtica o autocràtica.

El que sí vull afegir, perquè ningú no se’m confongui, és que un règim autocràtic, d’entrada, té els mecanismes necessaris i suficients per a oferir als ciutadans injustícia en forma d’arbitrarietats, corrupció o explotació. Un règim democràtic, per contra, té els mecanismes necessaris per a oferir justícia als ciutadans però no els suficients. Cal no perdre de vista que la democràcia no és l’objectiu sinó el mitjà, l’eina per a aconseguir aquesta justícia.

Cambra d’Ase

26 Octubre 2011

Fa més d’un any, pel juliol del 2010, el bon amic René Dibusy em va remetre una postal des del seu estiueig de Sant Pere dels Forcats. La imatge corresponia al Cambra d’Ase, segons topònim normatiu (1).

També em va fer avinent, a més de què es presenta sota diferents formes ortogràfiques (Cambradase, Cambresdase, Cambre d’Aze), que no sabia veure l’origen del mot ni què hi tenia a veure la muntanya amb l’habitació d’un ruc.

Com passa amb aquestes coses, em va quedar el cuquet dins i li anava donant voltes. Vaig consultar l’Alcover, l’Enciclopedia Catalana, el Google i enlloc no en vaig trobar res.

Fa pocs dies, com que no em treia del cap el tema, vaig decidir afrontar-lo de la manera més ordenada possible. Vaig decidir intentar diferents alteracions del nom, començant per les consonant que podien aparèixer o desaparèixer més fàcilment (les suaus /b/ i /d/ abans que les fortes /k/ o /z/), les possibles alteracions de les vocals, canvis d’accent i metàtesis diverses, per aquest ordre.

Bé, no va caldre complicar-me tant la vida. La veritat és que a la primera alteració, consistent a eliminar les consonants toves, em va sortir un mot conegut: Cambra d’Ase sense /b/ ni /d/ queda com /kamraaza/, sospitosament similar a Camarasa. Feliç com un vedell, cerco l’etimologia de Camarasa i… res. Millor dit, una miqueta més que res però insuficient en tot cas. A Topònims catalans (2) hi trobo només que l’etimologia és incerta i a la GREC (3), que segons un tal Holder ve d’un “camaracum” d’origen celta.

A Camarasa, un origen celta se’m fa difícil d’entendre però al mig del Pirineu, què voleu que us digui, no crec que hi hagi ni un sol nom que no sigui o bé d’origen èuscar o bé iber; si no és llatí o català, evidentment.

Arribat a aquest punt, em poso a cercar en un diccionari d’euskera (4) però no hi ha cap paraula que s’aproximi a Camarasa que tingui un significat interessant.

Provo amb l’iber. Sorpresa. Trobo un vocabulari iber-català que desconeixia (5), aparentment força complet. Començo per alguna cosa que soni com /kam/ o /kan/ o /kana/. A la segona: “kan” vol dir “muntanya, punta de, punta d’agulla o de ganxet, agulles de muntanya”. Emocionant.

Anem per la segona part; ara només falta un /raaza/ o /araza/ o /arraza/ o similar. Bé, aquesta costa una mica més però afortunadament, i segons ens informa l’autor del glossari, en iber les paraules no acostumen a començar per /r/ i aleshores cerco directament les començades per /a/. Estic meravellat: “arbasa” vol dir “pedrera, agrupació de pedres, pedregar”.

Conec prou bé el terme de Camarasa i precisament aquests significats poden ajustar-se perfectament a la cinglera espectacular d’aquell congost del Segre (6) però no sé si la postal del meu amic René veritablement correspon al que a mi em sembla i trobo algunes altres fotografies, poques en temps d’estiu, en què, efectivament, es veu que, si bé no és ben bé la muntanya com a tal, sí que el terme “pedrera” s’ajusta al que es veu a la part del circ (7): altre cop una cinglera de pedra impressionant.

Doncs fins aquí l’explicació del que considero probable origen i significat del topònim Cambra d’Ase i, de rebot, Camarasa: “kan arbasa”, pedrera de la muntanya o, possiblement, cinglera.

El que m’agradaria que algú m’expliqués és aquest abús de la fórmula “d’un possible terme celta desconegut” quan els etimòlegs no en saben treure l’entrellat. Coi, que diguin que no ho saben i punt.

(1) Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord
(2) Topònims catalans
(3) GREC
(4) Azpiegitura publikoak
(5) Glossari iber-català
(6) Fotografia de Camarasa
(7) Fotografia del circ del Cambra d’Ase


Afegitó

Al final he cercat què vol dir aquell possible “camaracum”, que afirmen que dóna lloc a Camarasa i a la població francesa de Cambrai.

Doncs re de re. Segons l’Arbre celtique, de l’antic Camaracum i actual Cambrai diu:

El seu nom és basat potser en l’arrel celta *cambo- “corba, meandre”, solució que resta malgrat tot incerta. La “b” és absent a les formes antigues i no hi ha pas meandre o corba de l’Escaut a l’alçada de Cambrai.

No cal dir que Camarasa tampoc no està sobre cap revolt especialment significat del Noguera Pallaresa ni del Segre.

Borsa (i 2)

16 Octubre 2011

Definit el mot Borsa en el seu aspecte etimològic i ortogràfic, anem a l’aspecte semàntic.

Els inicis

La Borsa en un principi és una forma d’obtenir finançament, exactament com quan anem a un banc a demanar un crèdit, però amb la diferència que l’interès és bàsicament variable. Això és el que sentireu anomenar “mercat primari”.

D’entrada, si tu tens un negoci, tens plans per a ampliar-lo i necessites 1.000.000 d’euros, per exemple, pots acudir a la Borsa i oferir, posem per cas, un 50% dels beneficis del teu negoci a canvi d’aquests diners. En funció de què els possibles inversors creguin (atenció al concepte) o no en el teu  projecte, n’aconseguiràs més d’un milió, exactament un milió o menys d’un milió.

El mercat d’accions

Ara bé, suposem que jo et faig aquest préstec i tu em dónes un paperet on hi consta que et compromets a repartir-te els beneficis amb mi. Res no m’impedeix que jo després negociï amb aquest document i el vengui a canvi de, diguem-ne, 1.100.000 euros. Oi? Si trobo algú que cregui (un altre cop el concepte) que el 50% dels beneficis del teu negoci rendiran en un període de temps determinat més d’aquests 100.000 euros que em paga en excés, doncs ningú ens pot negar que hi fem negoci.

A més, suposo que tampoc ningú trobarà il·legítim que aquest que m’ha comprat el dret al 50% dels beneficis del teu negoci, al seu torn faci negoci i els intenti col·locar per 1.200.000 euros. O més. O que aquest tercer faci el mateix amb un quart, o que qualsevol d’ells es vengui només el dret al 25% dels beneficis.

Però si observem, veurem que ara ja no estem parlant de l’opinió subjectiva, acientífica i esotèrica de què el 50% de beneficis seran molts o pocs diners sinó que, atenció, ja estem parlant de què qui compra aquestes accions, aquests drets a un possible benefici, ho fa en funció de si creu, opina, pensa o espera que algú altre pagarà 1.900.000 per allò pel que ell n’acaba de pagar 1.800.000. És a dir, hem sortit de les finances i hem entrat en l’especulació, la loteria i el tarot. Això és el que sentireu anomenar “mercat secundari”.

Altres operacions

A partir d’aquí, el mercat secundari es presta a qualsevol martingala, grimèhia [prometo fer un article sobre aquest mot] o pirotècnia que us volgueu imaginar, amb l’única condició de què trobeu un merla amb molts màsters que se la cregui.

Aquestes escudelles barrejades és el que sentireu dir “mercat de derivats”.

Per exemple, les compres a futurs: jo et compro per 1.100 euros les teves accions, que avui en valen 1.000, però te les pagaré d’aquí a tres mesos. Si pugen a 1.200 euros, tu en guanyaràs 100 i jo també 100; si pugen a 1.300, tu 100 i jo 200; si només pugen a 1.050 o baixen per sota de 1.000, tu seguiràs guanyant-ne 100 i jo perdré la diferència. El problema és si jo, per dir alguna cosa, tinc informació privilegiada i sé que hi haurà un anunci d’aquí un mes que farà que les accions es posin a 2.000 o 3.000 euros.

També tenim les opcions sobre accions. És més o menys com el mercat de futurs però jo et prometo que et compraré les accions d’aquí a tres mesos, que te’n pagaré 1.400.000 euros i et dóno una paga i senyal de 40.000 euros. Si d’aquí a tres mesos m’interessa, et compraré les accions i et donaré els 1.360.000 euros restants; si no m’interessa, perdré aquests 40.000. És a dir, que te les compro però poquet.

Després hi ha l’assegurança sobre operacions. No és més que una pòlissa d’assegurances, com la del cotxe o la de la casa, que cobreix les possibles pèrdues que jo pugui tenir amb totes les tombarelles que faig dins de la Borsa. Però això seria massa fàcil i aleshores les assegurances no són directes sinó que les assegurances directes es reasseguren amb unes altres assegurances secundàries que garanteixen les assegurances directes i les secundàries amb unes terciàries i així anar fent fins que la piràmide peta per alguna banda.

I encara, només del que jo sé (que és més aviat poc), hi ha el “lloguer” d’accions. No, no és un lloguer com el d’un pis però se li assembla en algun aspecte. Tu em dónes les teves accions valorades en 9.000 euros perquè jo en faci el que vulgui amb elles. Jo et dono 10.000 euros a canvi però amb la condició que tu me les recompraràs d’aquí a sis mesos per 11.000 euros. Fins aquí això és un empenyorament vulgar i corrent com si estiguéssim parlant del camafeu de la iaia. La diferència és que seguidament jo jugo amb aquestes accions (evidentment estem parlant de xifres amb molts més zeros que els quatre que he posat d’exemple) i, a través de compres i vendes massives però també amb la propagació de rumors falsos, faig pujar i baixar la cotització d’aquestes accions, dedicant-me a comprar quan és avall de tot i a vendre quan és al capdamunt. Finalment, al cap dels tres mesos tu em pagues 11.000 euros i jo et torno les accions. Una mica rebregadetes i masegadetes però com si res no hagués passat.

Problemàtica

Bé, si has arribat fins aquí, hauràs conclòs que això de la Borsa es caracteritza perquè hi han uns paios molt espavilats i tot un ramat que esmorzen ufals.

Això no seria especialment dolent, ja que a la Rambla també hi havien els trilers i això no afectava l’economia de ningú més que dels que es deixaven entabanar. Però és que la quantitat de diners que remenen les Borses és inimaginable. Com a exemple, només la Borsa de Nova York remenava 320.000 milions de dòlars cada dia l’any 2008. Perquè ens en fem una idea, les despeses totals previstes en els pressupostos generals d’Espanya per al 2011 són d’uns 500.000 milions de dòlars.

Aleshores, amb això comprendreu que una llufa de, diguem, la Borsa de Londres faci venir cagarrines a tot el món durant tres mesos.

I si comptem que les operacions en les que no es desembossen diners, sinó que consisteixen només a prometre o assegurar o preveure que es donaran uns diners o no, vés a saber, són la majoria aclaparadora del total, començarem a fer-nos un mapa de la situació força aproximat a la realitat.

Solució

No, no és cap solució miraculosa ni tampoc no és fàcil d’aplicar però és l’única solució viable: eradicar el mercat de derivats, excloure els productes de consum bàsic del mercat secundari i aplicar la jurisprudència contra la usura al mercat secundari.

Simplificant:

  1. es prohibeixen les operacions de derivats, sense més;
  2. es prohibeixen les operacions en el mercat secundari de determinats béns, com ara aliments, aigua o medicaments, i
  3. s’anul·len aquelles operacions del mercat secundari que representin un benefici que, si es tractés d’un préstec ordinari, seria considerat usura.

Explico el punt tres perquè no hi hagin dubtes.

Si l’interès oficial del diner és d’un 4% el 2011, els tribunals acostumen a considerar usura (encara que això de la usura és tot un gènere literari) un interès de dues vegades i mitja aquesta xifra, és a dir, un 10% anual. Si jo aposto 100.000 euros a la Borsa el dia 1 de gener del 2011 i el dia 31 de desembre em venc aquestes accions per més del 10% d’increment, o sigui 110.000 euros, que se m’apliqui la legislació contra la usura i es cancel·li aquesta venda.

Això significaria que l’economia mundial patiria una reducció dràstica i potser dramàtica però, què preferim? Seguir dins d’una mentida especulativa i fotre’ns d’hòsties qualsevol dia amb la crua realitat o madurar d’una vegada i assumir que el progrés del segle XX s’ha construït sobre un miratge econòmic?

Borsa (1)

11 Octubre 2011

La Borsa (mercat de valors) en català és una paraula diferent de bossa (recipient flexible de pell o tela de reduïdes dimensions) i, no cal dir, del dialectal “bolsa” o, pitjor, “bolso”.

I dic dialectal en el cas de “bolsa” perquè em vaig endur la sorpresa de què és la paraula habitual a la Catalunya Nord. Ja sé que pot ser una influència del castellà però és que aquests teòrics castellanismes a la Catalunya Nord em deixen perplex.

Com sigui. Bossa ve del llatí bursa, com l’italià borsa, el castellà bolsa, el portuguès bolsa, l’occità borsa, l’asturià bolsa o l’aragonès bocha.

És sorprenent que en francès, malgrat que bossa és sac o panier i Borsa és Bourse, la locució “la bossa o la vida!” no és “le panier ou la vie!” sinó “la bourse o la vie!”. Traducció traïdora de l’occità?

Per altra banda, Borsa ve del neerlandès Bürse, al seu torn derivat de Van der Bursen que, segons una de les diferents explicacions, és l’adaptació holandesa del cognom italià della Borsa (de la Bossa). Aquesta família sembla que van ser uns dels més importants banquers holandesos quan va generalitzar-se la Borsa com a mitjà d’obtenir finançament.

Ara bé, dit això i com es pot veure del significat d’ambdues paraules, discrepo profundament i radicalment de l’acceptació per part del DIEC de les paraules emborsar, desemborsar i reemborsar per embossar, desembossar i reembossar. Sí, ja sé que de les primeres referencia a les darreres però que hi sigui vol dir que s’admet aquest ultracorreccionisme.

De totes maneres, bé és cert que aquestes deformacions no són del tot estranyes perquè una altra paraula relacionada amb bossa, com és embós, fa anys que va derivar en embús, fins al punt que avui a tots ens faria gràcia sentir a El Trànsit de TV3 parlar de l’embós de Santa Margarida i els Monjos.

Espanyolisme

2 Gener 2011

És un tema recurrent, quan es parla d’independentisme, que s’apel·li a l’espanyolisme dels catalans de segles passats, basant-se en diferents casos, tots ells aparentment irrebatibles.

Fins a quin punt els catalans s’han mostrat espanyolistes al llarg de la Història? Repassem-ne algunes fites.

El 1516 Carles I ascendeix als trons d’Aragó i Castella, entre d’altres, i assumeix per primer cop totes dues corones una sola persona. Amb això es consuma la unió dinàstica, tot i que no fiscal, ni militar, ni jurídica, ni monetària. Malgrat tot, podem dir que amb ell neix l’estat espanyol amb les fronteres peninsulars aproximadament actuals. I, en tant que unió dinàstica voluntària, cal suposar que la majoria d’habitants de tots els territoris hi deurien estar d’acord o hi deurien veure algun avantatge.

El 1640, tan sols 124 anys més tard i de resultes de diferents ingerències de Castella en les corones de Portugal i Aragó, la més feridora la pretensió de la unió d’armes del Comte-Duc d’Olivares, esclaten les guerres de secessió de Portugal i Catalunya. Portugal s’independitza definitivament i Catalunya no. Punt.

Punt? No del tot. El 1705 Catalunya s’alinea amb el bàndol austriacista a la Guerra de Successió per tal d’aconseguir que l’estat espanyol sigui d’una forma determinada, més favorable als interessos catalans, però no es planteja cap mena d’independència ni secessió sinó que intenta modificar Espanya des de dins, segurament per primer cop. Ara bé, malgrat aquesta actitud que podem qualificar perfectament d’espanyolista i en contra de l’opinió dels militars vencedors (Duc de Berwick i d’altres), i fins i tot dels funcionaris castellans enviats a Catalunya, el nou Felip V emprèn una repressió brutal com si la guerra hagués sigut un autèntic intent de secessió, com si en realitat estigués reprimint la Guerra dels Segadors i no la Guerra de Successió. Potser d’aquí ve precisament la confusió que molta gent encara avui pateix entre aquestes dues guerres.

 Fos com fos, a partir de 1756 Catalunya obté un benefici important com a conseqüència indirecta del decret de Nova Planta pel que s’unificaven els regnes espanyols: el comerç lliure amb Amèrica. Des d’aquest moment i fins a principis del segle XIX, quan s’independitzen la majoria de colònies americanes, Catalunya gaudeix dels avantatges del comerç imperial espanyol. Per tant, espanyolistes en aquell moment? Doncs calculo que deixant de banda alguns intel·lectuals nostàlgics, la totalitat de la població se sentia còmoda dins d’Espanya. Cal afegir a tot això l’efecte espanyolitzador que va suposar la Guerra Gran (1793-1795) contra la França revolucionària que encarnava tots els mals per als catalans; des del robatori del Rosselló fins l’anticlericalisme revolucionari.

Però el segle XIX comença amb la traïció de Carles IV abdicant la corona en favor de Napoleó, l’alineament de l’exèrcit espanyol amb les tropes franceses -recordem només que a Trafalgar la flota espanyola lluitava juntament amb la francesa contra la britànica- i continua amb la pèrdua de les colònies americanes a partir del 1811, la implantació de l’absolutisme de Ferran VII i l’abolició de la llei Sàlica que aboca el país a les guerres carlines. I és justament en aquest segle en el que apareixen les primeres reivindicacions catalanistes, des de federalistes fins a secessionistes, d’ençà el 1640. Espanya comença a treure raons als mateixos espanyolistes.

El segle XIX acaba i el XX comença amb el desastre del 1898, degut en part a la ineptitud dels militars espanyols, en part a l’aïllament de la diplomàcia espanyola i en part a la miopia dels polítics espanyols que, en contra de les peticions tant des de Cuba com des de Catalunya, es van negar fins a les acaballes de la Guerra de Cuba a concedir un estatut d’autonomia a les colònies, que ja va ser insuficient per a aturar la independència de Cuba, Filipines i Puerto Rico. Aquest fet, segons la meva opinió, és el que marca la fi de l’espanyolisme majoritari o més popular entre els catalans i la implantació cada cop més evident del secessionisme com a únic projecte viable. També vull assenyalar que el pas de societat espanyolista a societat catalanista va paral·lel al pas de societat catòlica a societat laica i anticlerical precisament durant els mateixos anys. No vull ni sé treure cap conclusió més enllà de la simple coincidència.

A partir d’aquí, les diferents vicissituds històriques viscudes sols han endarrerit i desviat momentàniament l’evolució natural cap a la independència: la guerra del Rif intenta revifar l’esperit imperial però només provoca l’empobriment de Catalunya amb unes lleves sagnants; la dictadura de Primo de Rivera reprimeix la mínima presència catalana a la vida pública; la II República es malfia de Catalunya; la Guerra Civil és en part una altra guerra contra Catalunya; la dictadura de Francisco Franco repeteix l’error de Felip V i reprimeix Catalunya com a enemic, ignorant el gran nombre de catalans franquistes (entre d’ells, mon avi Gimeno), i la monarquia de Joan Carles I, amb l’excusa de la neutralitat de la Corona en afers polítics, ha provocat que els catalans no ens sentim defensats ni tan sols pel Rei. Ras i curt, això és el segle XX per a un català.

En resum. Els catalans vam creure en el projecte espanyol des del pal (1648) i la pastanaga (1756) fins a l’inici de la fi (1811) i la fi de la fi (1898); entre 55 i 142 anys de grat i entre 163 i 250 anys per força.

Ara ja sabem durant quant de temps sí i per què ara ja no.

Sostenibles

17 Desembre 2010

Sóc un gran defensor del transport públic, per no dir que sóc enemic del transport privat.

Bé, després de la declaració, el tema. Tornem a tenir aquí les noves tarifes de TMB per al nou any i, com no podia ser d’una altra manera, ens perdonen la vida i només ens les apugen un miserable 3′5%, que és només una micona superior al 2′5% d’inflació d’aquests dotze darrers mesos.

I ja n’estic cansat, la veritat. I parlant de veritat, la veritat és aquesta que detallo a continuació i no cap altra:

2002 2011 IPC+IVA DESVIACIÓ
BITLLET 1′00 1′45 1′30 +11′54%
T-10 5′60 8′25 7′31 +12′86%
T-50/30 23′40 33′50 30′54 +9′69%
T-MES 36′30 51′00 47′37 +6′20%
T-DIA 4′20 6′20 5′48 +13′14%
T-FAMILIAR 34′30 48′40 44′76 +8′13%
T-TRIMESTRE 100′00 140′00 130′49 +7′29%
T-JOVE 85′00 119′00 110′92 +7′28%

Són les tarifes per a una zona del 2002 (1), del 2011 (2), la tarifa que correspondria al 2011 si només s’hagués incrementat amb l’IPC més l’augment de l’IVA del 16% al 18% i la desviació de la tarifa del 2011 respecte d’aquesta última columna. És dir, que la desviació és allò que ens cobren de més. De promig un 9′70% més que el que ens haurien de cobrar.

Si volen que sufragui els costos del transport públic, que m’ho diguin però que no s’omplin la boca de sostenibilitat, de respecte pel medi ambient, de racionalitat i de verds. Deixem-ho aquí.

(1) Dossier de premsa 2001
(2) Tarifes 2011

Botxí

2 Octubre 2010

He fet una ullada al nou web del MVPGC (1). Interessant tot i que força incomplet de moment; deixarem els errors ortogràfics i gramaticals per a un altre dia a veure si els arreglen mentrestant.

Una nota prèvia: per què tinc la sensació que això del web 2.0 no és més que una etiqueta que queda bé, com un “eco” o un “bio” qualsevol, però que després ningú no fa servir? No hi ha forma de contactar amb els suposats administradors del web, departament d’atenció, responsables del museu, etc. Per no tenir no tenen ni un miserable llibre de visites. Vaja, autèntic web versió 0.5 pagat amb diners públics a major glòria del govern sortint.

Seguim. El cas és que tenen una petita mostra de manlleus del caló al català i al castellà. D’entre els primers em sorprèn un: botxí. I és que sempre havia pensat que botxí tenia relació amb el francès boucher o l’anglès butcher.

Consulto l’Alcover (2) i afirma que:

Etim.: incerta; segons Corominas DE Cast, i, 475, és probable que vingui del franco-provençal botchí, var. dial. del fr. boucher, ‘carnisser’ i mat. sign. || 1.

Però consultat el Cantalausa (3) no hi apareix ni botchí ni bochí sinó boquièr i bochièr, equivalents al català boquer. Bé, consulto al Panoccitan (4) i em dóna com a traducció de boucher, entre d’altres, maselièr, carnissièr o boatier -vol dir bover- però no boquièr, tot i que si mirem al cantó occità sí que hi figura; bochièr no consta ni al cantó francès ni a l’occità.

Per curiositat miro al DRAE (5) si existeix algun bochino o bochín. Premi. En castellà existia bochín, avui en desús com aclareix el mateix diccionari. De l’etimologia, que és el que ens interessa, tradueixo:

Del provençal botchí o català botxí, carnicer, botxí, i aquest del germànic *bukko, mascle cabró; compareu baix alemany mitjà boc, alt alemany antic bukk, alemany Bock

No em canso. Miro ara el Merriam-Webster (6) a veure si de rebot em diu d’on pot venir el nostre assassí de mamífers. I de butcher ens diu, traduït:

Etimologia: anglès mitjà bocher, de l’anglofrancès, de buc boc, probablement d’origen celta; emparentat amb l’irlandès mitjà bocc boc.

Bé. M’ha quedat relativament clar que tothom vol passar d’una manera o altra pel francès, encara que els uns acaben en el germànic i els altres en el celta. Qüestió de preferències polítiques, com sempre.

Doncs el següent pas s’imposa i ara miro què ens diu el Trésor (7) de boucher. Tradueixo altre cop:

Derivat de bouc*; sufix -ier* (reduït a -er perquè va precedit d’una palatal); el botxí en un principi era l’encarregat d’abatre els bocs. Provinent del llatí medieval *buccarius (buchariorium el 990 dins Niermeyer, vegeu el mot bocharius), compareu l’italià beccàio «botxí» derivat de bécco «boc».

Perfecte. Apunta a un origen llatí tardà, que apareix sembla per generació espontània, en comptes de germànic (omissió comprensible) o celta (omissió incomprensible ja que els seus gals eren celtes). No hi ha com tenir grandeur.

Rematem? Va, sí. El Garzanti (8)  ens diu de beccaio (sense accent!) que és una forma antiga i regional per “venedor de carn de boc; per extensió, macellaio“. Confirmat doncs el significat de beccaio del Trésor i a més aquest macellaio guarda certa similitud amb el maselièr occità.

Però no ens en dóna l’etimologia. L’últim intent és ara amb l’Etimo (9); de beccàio (altre cop amb accent!) obtenim la definició, traduïda i repicada perquè és una imatge escanejada d’un diccionari en paper:

Correspon al francès boucher (antic castellà buchin) i ve de bécco, mascle de la cabra (vegeu becco).- Aquell que mata i ven animals quadrúpedes per a menjar; dit així perquè a l’edat mitjana la carn de boc era l’única de la que se’n feia ús comunament.

Perquè no sigui dit que deixo caps per lligar, hi cerco bécco i ens el relaciona amb:

baix llatí buccus; antic castellà buco; català boc; provençal bocs; francès bouc d’on boucher botxí; celta: gaèlic buic; baix bretó buch; còrnic byh, bouch; irlandès boc. - Es vol derivar del germànic: antic fràncic bukk = antic alt alemany bocch, modern Bock (ha canviat fàcilment la /u/ germànica en /e/ per influència de becco en el sentit de rostre [català bec]).

Conclusió: d’uns ètims celta i germànic -de la meva collita afegeixo que aquesta comunió podria indicar-ne una arrel indoeuropea- deriven l’occità boquièr; el català boquer; un italià arcaic buccaio, que deriva després en beccaio,  i un possible francès arcaic bouquier, que acaba derivant en boucher. Finalment, aquest boucher dóna l’anglès butcher, l’occità bochièr, juntament amb un occità indocumentat botchin, i el català actual botxí, prenent en aquest cas el significat de persona que executa les sentències de mort. Aquest botxí, a més, dóna el castellà antic buchín amb el mateix significat que en català, demostració del seu origen. Però enlloc no s’esmenta cap derivació ni del ni al caló.

Meravelles de l’etimologia o barra estratosfèrica dels irresponsables d’aquest autoproclamat museu del pobre poble gitano, que fins i tot en això tenen desgràcia i malastre?

(1) Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya
(2) Diccionari Català-Valencià-Balear
(3) Diccionari Occità Cantalausa
(4) Diccionari Panoccitan
(5) Diccionari Reial Acadèmia Espanyola
(6) Diccionari Merriam-Webster
(7) Trésor de la Langue Française
(8) Diccionari Garzanti (cal registrar-se)
(9) Diccionari Etimo

P.S. He mirat si hi havia cap equivalent de l’italià macellaio i l’occità maselièr en català i l’Alcover recull maseller com a arcaisme de maeller, al seu torn arcaisme i dialectalisme per carnisser.

Socialistes

1 Octubre 2010

Especialment amb motiu de la tramitació de l’Estatut i les posteriors i successives retallades, aquests dies es parla molt del Partit Socialista de Catalunya i de les seves relacions amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. O molt més del que és normal.

Potser si aclarim els orígens i les intencionalitats del PSC veurem més clar en quin punt ens trobem.

Des de finals anys 60 i fins mitjans 70, amb la democràcia recent estrenada, a Barcelona i conurbació dominava el Partit Socialista Unificat de Catalunya, d’orientació comunista i catalanista. A part, hi havien els grupets maoistes, trotskistes o comunistes internacionalistes més radicals que el PSUC i en general poc identificats amb Catalunya, si no declaradament contraris a la identitat catalana perquè era “cosa de burgesos”.

I per què no es veien els socialistes si després van adquirir la importancia que han tingut fins avui? Doncs perquè eren pocs, concentrats entre les classes mitges i altes de Barcelona i no s’havien significat en la lluita antifranquista, ras i curt.

A més, estaven dividits fonamentalment en tres grups, després de diverses fusions: el PSC-Reagrupament, el PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE. Això feia que les previsions d’aconseguir la victòria per part de qualsevol d’ells en les eleccions que s’havien de convocar al Parlament de Catalunya a finals dels 70 siguessin molt escasses per no dir nul·les.

Amb aquest panorama, en Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili des del 1954, tot i ser formalment encara membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fomenta i impulsa la unificació d’aquests tres partits i a més els premia amb una representació extraordinària en el Govern provisional del 1977: tres conselleries de set més dos consellers sense cartera de cinc. Per comparació, ERC en té dues; Convergència Democràtica de Catalunya, una i un sense cartera; Unió de Centre Democràtic, una i un sense cartera, i PSUC, només un sense cartera. Cal aclarir que ho va justificar amb els resultats de les eleccions espanyoles del 1977 que, com després s’ha anat veient, donen resultats totalment diferents de les autonòmiques i municipals. A més, hem de comptar que en aquelles eleccions ja es va produir a Catalunya i Andalusia l’efecte Felipe González.

Però es dóna la sorpresa i la coalició de CDC i Unió Democràtica de Catalunya guanya les eleccions al Parlament de 1980 i el PSC-PSOE passa a l’oposició, amb el disgust evident i notori del President Tarradellas.

Aquesta estada a l’oposició dóna, contràriament al que podria semblar, estabilitat als tres partits que integren el PSC-PSOE ja que l’única possibilitat que tenen de derrotar CiU és continuar presentant-se junts.

Paral·lelament a aquest manteniment de l’aliança entre partits socialistes, segueixen la tasca d’absorció de la militància del PSUC de tal manera que al cinturó de Barcelona es produeix entre el 1975 i el 1985 un transvassament pràcticament total d’electors i el PSC-PSOE passa a ser el partit aclaparadorament majoritari en aquest territori. Bona part d’aquesta absorció es produeix després d’una intensa campanya encoberta, al més pur estil lerrouxista, identificant el catalanisme amb la burgesia (recordeu el que he dit més amunt dels grupets comunistes marginals) i, per tant, el PSUC amb la dreta, en quant que partit que sempre havia actuat i s’havia definit com a català i catalanista.

Ara bé, el 2003 aconsegueix el PSC-PSOE el govern de la Generalitat després de pactar amb ERC i Iniciativa per Catalunya-Verds (hereus del PSUC). I en aquest moment és quan apareixen les diferents tendències dins del PSC-PSOE: el sector PSC tiba a favor de Catalunya, el sector PSOE tiba a favor d’Espanya. Amb l’agreujant que des del 2004 el PSOE governa a l’Estat. Si els PSOE encara sigués a l’oposició (com en el breu període del 2003 al 2004), no hi hauria cap problema perquè qui negaria les demandes catalanes seria el PP i el PSOE es podria dedicar a la dolça tasca de denunciar-lo.

Per això és curiosament ara, quan governen a gairebé tot arreu que es fan més difícils de contrarestar aquestes tensions centrífugues internes i no quan eren a l’oposició a Catalunya. D’aquí les discussions sobre el paper que haurien de tenir els vint-i-cinc diputats al congrés de Madrid o sobre l’interès que pot tenir el PSOE en què el PSC-PSOE no governi a Catalunya, pel mal que li fa de cara als electors de la resta de l’Estat.

Finalment una reflexió: ningú no sap què en queda d’aquells electors immigrants espanyols poc integrats del cinturó de Barcelona, que van passar de votar PSUC per antifranquistes a votar PSC-PSOE per anticatalanistes i que, presumiblement en cas d’escissió entre el PSC i el PSOE, votarien PSOE. Els que jo conec, o han desaparegut per raons biològiques, o han desaparegut per raons geogràfiques (han tornat al seu lloc d’origen), o han evolucionat cap a posicions més catalanistes, sigui per raons econòmiques o sigui per raons sentimentals. Hem de tenir en compte, a més, que els seus fills i néts han tingut tota una altra trajectòria i no tinc tan clar que votin PSC-PSOE pel PSOE i no pel PSC.

Igualment, només puc dir que a dia d’avui, 2010, la campanya per a les eleccions del 28 de novembre l’estan plantejant més com a PSOE que com a PSC. M’hi jugo un soparet a què s’equivoquen.

Empleat

31 Agost 2010

Si es diu employee de employ en anglès, empregado de empregar en portuguès, employé de employer en francès, impiegato de impiegare en italià, emplegat de emplegar en occità, Angestellte de anstellen en alemany i empleado de emplear en castellà, per què n’hem de dir “empleat” en català, amb aquest hiat antinatural?

En català, en comptes d’adoptar o evolucionar naturalment el participi “emprat” cap a substantiu amb el significat de “persona que treballa, a sou, en un servei públic, en el comerç”, hem adaptat mínimament el empleado castellà a la norma general dels participis catalans i n’hem fet aquest “empleat” bastard. I més pegat encara quan després, del lloc de treball, no en diem “empleo” o “empleament” sinó que n’hem de dir “ocupació″. O de l’acció d’assalariar algú no en diem “emplear” sinó “contractar”.

Seria aleshores més normal i raonable dir “emprat” de qui és contractat per a fer una feina, “emprar” del fet de contractar-lo o tenir-lo contractat, i “empre” o “emprament” de l’acció d’emprar-lo. A més de què tenim tots els altres sinònims com “treballador”, “contractat”, “assalariat” o els equivalents “menestral”, “operari” i “manobra”.

De fet, aquest forçament no és gens estrany ja que no fa tants anys aquí tothom (jo també) dèiem sense cap problema “buçon”, “crusar”, “raro”, “bones tardes”, “peatons” o “adiós” i bé que hem eradicat aquestes paraules i substituides per les paraules o expressions correctes de “bústia”, “creuar”, “rar” o “estrany”, “bona tarda”, “vianants” o “adéu”.

De vegades ens perdem tot mirant de no dir paraules que puguin semblar castellanes i de vegades copiem sense considerar que ho podem dir molt correctament en català, sense complexos, com fa qualsevol altra llengua.